VIII. 3. Possibilitats d’èxit del referèndum
Fragment del manuscrit
Per prossegir la gestió del Pla amb unes certes garanties d’èxit, ara ja és convenient considerar les possibilitats reals del referèndum. Després de les campanyes de la Plataforma pel Dret a Decidir i de l’èxit dels 10.000 a Brussel·les i de les consultes populars, a partir de l’èxit de la d’Arenys de Munt i de les d’Osona així com de les liderades pel col·lectiu decidim.cat, les possibilitats del referèndum d’autodeterminació poden ser considerades notables i suficients. I si los resultados no son extrapolables al conjunto de Catalunya, tal com proclama el Montilla i els espanyolistes, per què els fa tanta por deixar-ho comprovar?
La veritat és que Catalunya es mou i, el 2009, els catalans, tot guanyant llibertat, vam tornar a fer història. I per què creieu que en vam guanyar i en continuem guanyant, de llibertat? Doncs perquè, amb els referèndums populars, ens la prenem.
Convé destacar a més que, sense haver estat engegada a fons la campanya específica de sensibilització dels convocats a la consulta, és bo recordar que les estadístiques del 2008 ja confirmaven que més de dos terços dels ciutadans de Catalunya consideraven insuficient el nostre nivell d’autogovern. Tant per l’estudi “Llengua i identitat a Catalunya 2008” realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya, UOC, com pel sondeig de l’Institut Noxa encarregat per La Vanguardia, així com per altres enquestes de font prou fiable, semblava ser que, si bé la majoria independentista encara no estava del tot assegurada, amb la persistència en la creació d’ambient i l’apologia dels avantatges de la sobirania, cada vegada ho estarà més ja que cada dia va augmentant la quantitat dels catalans perplexos i emprenyats. L’estudi de la UOC, després d’afirmar que el 59% dels catalans aniria a votar el referèndum, deia també que el 36,5% votarien a favor de l’autodeterminació i ressaltava a més que el nombre dels que votarien en contra cada vegada s’anava reduint. Miquel Estrubell, responsable de l’estudi junt amb Isidor Martí, manifestava que el resultat el feia ser optimista i que “si pensem que som molts, serem més”. Mentrestant, l’investigador Marc Belzunces, del Consell Superior d’Investigacions Científiques, CSIC, després d’un ponderat anàlisi de les enquestes d’organismes oficials fetes els últims anys –amb consideració del sostre participatiu, opcions de vot, llengua, edat, lloc de naixement, nivell professional dels enquestats, vot a les eleccions catalanes, etc.– arribava a la conclusió que “el Sí estaria en condicions de guanyar un referèndum.” Ferran Mascarell per la seva part escribia que hoy la mayoria de los catalanes no son todavia independentistas pero pueden llegar a serlo relativamente pronto. Los demócratas tendran que aceptarlo. Son tiempos nuevos. Los ciudadanos seran más exigentes. I per acabar de rematar el tema, Víctor Alexandre afirma que “quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres.”
Tant va sent així que, poc després, el desembre del 2009, una altra macroenquesta de la UOC ja elevava els catalans partidaris del sí a més dels 50% i a més del 75% els provables votants, assolint els contraris a la sobirania un minso 17,8%, amb un possible error màxim del 2%. L’augment progressiu dels partidaris de la sobirania va sent un fet i “això no té aturador” afirma el filòsof Josep M. Terricabres.
I, si l’increment de la indignació va anar creixent progresivament, després de la sentència perpetrada pel Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 l’increment del desig d’independència va ser clamorosament expressat en la gran manifestació 10J iva quedar reflectida en el sondeig de l’Instituto Noxa que va constatar que el 47% dels catalans estan a favor de la independència i sols el 36% hi estan en contra. Això vol dir que el “Sí” ja podria guanyar per un 56,6%.
Tornem a considerar l’opinió de Ferran Mascarell quan afirma que “és un fet: l’ideal d’una Catalunya independent està ampliant la seva presència en les cosmovisions de futur de la societat catalana”. I Agustí Colomines deia que “la il·lusió de l’Estat propi s’ha disparat entre aquells que en el passat més recent havien estat els avaladors de la negociació i el pacte”. Per la seva banda Salvador Cardús afirmava que el independentismo sale del armario y se multiplica. [...] Està reapareciendo el independentismo histórico con una profunda convicción sobre los derechos inalineables del país. Les estoy hablando de una realidad en movimiento que se dirige al futuro i deia també que “l’emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. [...] el nou, l’extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional.” I Vicent Sanchis reflexionava sobre el trajecte a iniciar afirmant que cal “començar a traçar els camins alternatius [...] per a una Catalunya que viu entre convulsions econòmiques, polítiques, socials que exigeixen respostes.”
Donat que les estadístiques ja són força favorables i sempre amb la consigna “si pensem que som molts, serem més” –junt amb allò de “com més serem més riurem”– és ben raonable creure que el desig de sobirania cada dia anirà creant encara més prosèlits. En aquest sentit hem d’agrair la inestimable cooperació tant del Govern de Madrid com del Tribunal Constitucional i de la caverna mediàtica que tant fomenten l’independentisme amb la seva agressivitat contra Catalunya.
Cal tenir present també que tots els casos de circumstàncies i tracte similars com les que es donen al nostre país poden tardar més o menys però tots acostumen a acabar igual ja que, a ple segle XXI i especialment a Europa, per molta força que faci el poder dominant, les posicions absolutistes dels nostàlgics de l’autarquia no poden sobreviure. Tot i això, malgrat la motivació i l’optimisme que existeix entre una bona part dels catalans sobre l’èxit de la consulta, convé reiterar que, en aquests moments, són molt més transcendents les possibilitats d’obtenir, o no, l’autorització per convocar el referèndum que avaluar les possibilitats del seu èxit ja que per sol·licitar l’autorització de la convocatòria no és necessari tenir el sí assegurat. En primer lloc perquè serà un procés més llarg del que ens agradaria però sobretot perquè, en estar ja d’entrada presumptament prohibit, el possible resultat del referèndum no ha d’influir pas en l’engegada de l’operació. I, a més, tal com hem exposat al tractar la majoria parlamentària, hem de ser ben conscients que per estar disposats a què sigui convocat el referèndum no cal estar a favor del sí ni del no, ni tan sols convençuts del resultat, sinó que cal estar simplement a favor de l’exercici d’un dret ciutadà tan elemental com poder donar opinió, o sigui estar a favor de la democràcia i la llibertat. Corol·lari:
Afermant-se cada cop més les possibilitats d’èxit de l’autodeterminació,
el Pla independència pot ser gestionat en menys de quatre anys:
2010… 2014. Visca!
