Pla independència

curriculum

carlesllado — Sun, 24 Jan 2010 12:06:20 +0000

Videos

–Homenatge al General Moragues, 2007.

–Referèndum d’autodeterminació d’iniciativa popular, 2008

possibilitats d’èxit

carlesllado — Sun, 24 Jan 2010 11:14:10 +0000

VIII. 3. Possibilitats d’èxit del referèndum

Fragment del manuscrit

Per prossegir la gestió del Pla amb unes certes garanties d’èxit, ara ja és convenient considerar les possibilitats reals del referèndum. Després de les campanyes de la Plataforma pel Dret a Decidir i de l’èxit dels 10.000 a Brussel·les i de les consultes populars, a partir de l’èxit de la d’Arenys de Munt i de les d’Osona així com de les liderades pel col·lectiu decidim.cat, les possibilitats del referèndum d’autodeterminació poden ser considerades notables i suficients. I si los resultados no son extrapolables al conjunto de Catalunya, tal com proclama el Montilla i els espanyolistes, per què els fa tanta por deixar-ho comprovar?

La veritat és que Catalunya es mou i, el 2009, els catalans, tot guanyant llibertat, vam tornar a fer història. I per què creieu que en vam guanyar i en continuem guanyant, de llibertat? Doncs perquè, amb els referèndums populars, ens la prenem.

Convé destacar a més que, sense haver estat engegada a fons la campanya específica de sensibilització dels convocats a la consulta, és bo recordar que les estadístiques del 2008 ja confirmaven que més de dos terços dels ciutadans de Catalunya consideraven insuficient el nostre nivell d’autogovern. Tant per l’estudi “Llengua i identitat a Catalunya 2008” realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya, UOC, com pel sondeig de l’Institut Noxa encarregat per La Vanguardia, així com per altres enquestes de font prou fiable, semblava ser que, si bé la majoria independentista encara no estava del tot assegurada, amb la persistència en la creació d’ambient i l’apologia dels avantatges de la sobirania, cada vegada ho estarà més ja que cada dia va augmentant la quantitat dels catalans perplexos i emprenyats. L’estudi de la UOC, després d’afirmar que el 59% dels catalans aniria a votar el referèndum, deia també que el 36,5% votarien a favor de l’autodeterminació i ressaltava a més que el nombre dels que votarien en contra cada vegada s’anava reduint. Miquel Estrubell, responsable de l’estudi junt amb Isidor Martí, manifestava que el resultat el feia ser optimista i que “si pensem que som molts, serem més”. Mentrestant, l’investigador Marc Belzunces, del Consell Superior d’Investigacions Científiques, CSIC, després d’un ponderat anàlisi de les enquestes d’organismes oficials fetes els últims anys –amb consideració del sostre participatiu, opcions de vot, llengua, edat, lloc de naixement, nivell professional dels enquestats, vot a les eleccions catalanes, etc.– arribava a la conclusió que “el Sí estaria en condicions de guanyar un referèndum.” Ferran Mascarell per la seva part escribia que hoy la mayoria de los catalanes no son todavia independentistas pero pueden llegar a serlo relativamente pronto. Los demócratas tendran que aceptarlo. Son tiempos nuevos. Los ciudadanos seran más exigentes. I per acabar de rematar el tema, Víctor Alexandre afirma que “quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres.”
Tant va sent així que, poc després, el desembre del 2009, una altra macroenquesta de la UOC ja elevava els catalans partidaris del sí a més dels 50% i a més del 75% els provables votants, assolint els contraris a la sobirania un minso 17,8%, amb un possible error màxim del 2%. L’augment progressiu dels partidaris de la sobirania va sent un fet i “això no té aturador” afirma el filòsof Josep M. Terricabres.

I, si l’increment de la indignació va anar creixent progresivament, després de la sentència perpetrada pel Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 l’increment del desig d’independència va ser clamorosament expressat en la gran manifestació 10J iva quedar reflectida en el sondeig de l’Instituto Noxa que va constatar que el 47% dels catalans estan a favor de la independència i sols el 36% hi estan en contra. Això vol dir que el “Sí” ja podria guanyar per un 56,6%.

Tornem a considerar l’opinió de Ferran Mascarell quan afirma que “és un fet: l’ideal d’una Catalunya independent està ampliant la seva presència en les cosmovisions de futur de la societat catalana”. I Agustí Colomines deia que “la il·lusió de l’Estat propi s’ha disparat entre aquells que en el passat més recent havien estat els avaladors de la negociació i el pacte”. Per la seva banda Salvador Cardús afirmava que el independentismo sale del armario y se multiplica. [...] Està reapareciendo el independentismo histórico con una profunda convicción sobre los derechos inalineables del país. Les estoy hablando de una realidad en movimiento que se dirige al futuro i deia també que “l’emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. [...] el nou, l’extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional.” I Vicent Sanchis reflexionava sobre el trajecte a iniciar afirmant que cal “començar a traçar els camins alternatius [...] per a una Catalunya que viu entre convulsions econòmiques, polítiques, socials que exigeixen respostes.”

Donat que les estadístiques ja són força favorables i sempre amb la consigna “si pensem que som molts, serem més” –junt amb allò de “com més serem més riurem”– és ben raonable creure que el desig de sobirania cada dia anirà creant encara més prosèlits. En aquest sentit hem d’agrair la inestimable cooperació tant del Govern de Madrid com del Tribunal Constitucional i de la caverna mediàtica que tant fomenten l’independentisme amb la seva agressivitat contra Catalunya.

Cal tenir present també que tots els casos de circumstàncies i tracte similars com les que es donen al nostre país poden tardar més o menys però tots acostumen a acabar igual ja que, a ple segle XXI i especialment a Europa, per molta força que faci el poder dominant, les posicions absolutistes dels nostàlgics de l’autarquia no poden sobreviure. Tot i això, malgrat la motivació i l’optimisme que existeix entre una bona part dels catalans sobre l’èxit de la consulta, convé reiterar que, en aquests moments, són molt més transcendents les possibilitats d’obtenir, o no, l’autorització per convocar el referèndum que avaluar les possibilitats del seu èxit ja que per sol·licitar l’autorització de la convocatòria no és necessari tenir el sí assegurat. En primer lloc perquè serà un procés més llarg del que ens agradaria però sobretot perquè, en estar ja d’entrada presumptament prohibit, el possible resultat del referèndum no ha d’influir pas en l’engegada de l’operació. I, a més, tal com hem exposat al tractar la majoria parlamentària, hem de ser ben conscients que per estar disposats a què sigui convocat el referèndum no cal estar a favor del sí ni del no, ni tan sols convençuts del resultat, sinó que cal estar simplement a favor de l’exercici d’un dret ciutadà tan elemental com poder donar opinió, o sigui estar a favor de la democràcia i la llibertat. Corol·lari:

Afermant-se cada cop més les possibilitats d’èxit de l’autodeterminació,

el Pla independència pot ser gestionat en menys de quatre anys:

2010… 2014. Visca!

prova2

carlesllado — Sun, 24 Jan 2010 10:54:50 +0000

ensamblatgecs3.swf" quality="high" pluginspage="http://www.adobe.com/shockwave/download/download.cgi?P1_Prod_Version=ShockwaveFlash" type="application/x-shockwave-flash" width="800" height="600">

Pla independència

carlesllado — Fri, 22 Jan 2010 12:09:47 +0000

Carles Lladó

Pla independència

Algunes citacions del manuscrit

El primer negocio y el mayor
es allanar Catalunya.

A nadie se le obligó nunca
a hablar en castellano.

El verdadero peligro es
el hecho diferencial catalán.

Los partidos se han apoderado
del Estado y el Estado se ha podrido.

Los catalanes son unos cretinos.
Que se metan
los cuartos…

Mai no hem votat a Madrid
contra els interessos de Catalunya.

L’anticatalanisme
és una malaltia d’Espanya

Amb Espanya no hi ha res a fer.

Tota política que no fem nosaltres
serà feta contra nosaltres… i
ens serà administrada per via rectal.

El independentismo sale del armario
y se multiplica.

El Sí estaria en condicions
de guanyar un referèndum.

Sortiran independentistes
de sota les pedres.

Si pensem que som molts
serem més.

Sense idees compartides,
la nació llanguirà.

Definir una estratègia que ens porti
a tenir estat propi a la Unió Europea
el més aviat possible.

Els espanyols ens consideren un
problema: siguem-ho, siguem
el seu problema
i la nostra solució.

Creació
del conflicte jurídic
permanent.

Una rebel·lió cívica, ferma, decidida
… contra el vell imperi amb crosses.

Aixecar-nos de la taula,
denunciar el tafur i estripar les cartes.

El que heu de fer, feu-ho ràpid.

Tenim raó,
contra bords i lladres,
el meu poble i jo.

Evolució del Pla

Pla independència. Tesi d’un
independentista independent
brindada als col·lectius
que la vulguin liderar
amb voluntat unitària.

De moment, Pla independència
queda resumit en aquest extracte
i detallat al manuscrit original
en recerca d’una editorial
amb una mica d’ànsia pel tema.

Mentrestant, l’autor queda a disposició de tots els que estiguin
interessats en ampliar informació, en col·loquis o conferències.

Pla dedicat als catalans amb sentiments de catalanitat

i als col·lectius que el vulguin liderar amb voluntat unitària

D’entrada haig de dir que, havent estat perjudicat pels polítics durant tota la meva vida, ara haig de sofrir dos governs que em perjudiquen alhora i que persisteixen en l’intent d’anihilar la identitat del meu país. En aquesta lamentable situació, allò que ens convé és desempallegar-nos primer i d’una vegada dels polítics que ens perjudiquen des de lluny per, després, obligar als d’aquí a que es facin mereixedors de la nostra confiança. A partir d’aquesta reflexió, el manuscrit Pla independència –del que aquest bloc n’és sols un extracte– planteja l’estratègia per resoldre el contenciós amb Espanya i, tot desempallegant-nos d’ella, assolir un dels béns naturals més preuat: la llibertat.

POSSIBLES VIES PER ASSOLIR LA SOBIRANIA

Descartada la possibilitat impossible d’un pacte amb Espanya a les bones i considerades les variants d’un pacte bilateral forçat, després del veredicte sobre Kosova emès per la Cort Internacional de Justícia, el Pla augura que la sobirania nacional ha d’arribar per la declaració unilateral, preferentment sota els auspicis de la ONU i conjuminada amb el cúmul d’arguments que abonen els nostres drets nacionals. A partir d’aquesta convicció us exhorto a considerar les possibilitats dels deu fronts estratègics del Pla.

ELS 10 FRONTS DEL PLA

I. Persistència en l’activisme de creació d’ambient

II. Exercici del sentiment de catalanitat
III. Front unitari de la societat civil sobiranista

IV. Exigència als partits nacionalistes catalans

V. Campanya pedagògica de cara als no convençuts

VI. Compliment de la legalitat espanyola
VII. Internacionalització del cas català
VIII. Provocacions per patentitzar i maximitzar els greuges

IX. El front estratègic internacional

X. Creació de l’Estat català

Després de considerar els antecedents nacionals i d’alertar contra els perjudicis del domini espanyol, el manuscrit encoratja el vigorós activisme actual així com l’exercici del sentiment de catalanitat, proposa una campanya pedagògica sobre els no convençuts, crida a la unitat i finalment planteja els quatre fronts definitius per fer realitat la nostra sobirania. Aquests:

VII FRONT. Internacionalització del cas català

Persistència en la divulgació internacional dels greuges de Catalunya sota el domini espanyol.
–Què us semblaria, per exemple, una campanya de donació de sang sota el lema “Ja no ve d’una mica”? I presentar els dèficits fiscals dels Països Catalans com a candidats al rècord mundial Guinness? I si, un dia, el Cinca es despertés tenyit d’un vermell ben ecològic, reivindicatiu i català?

VIII FRONT. Provocacions

Provocar per fer-los caure en el parany de la seva protèrvia.Si dir-ho pot semblar políticament incorrecte, no ho ha de ser pas fer-ho i per tant convé exposar sense
embuts l’estratègia del Pla: els
hem de ficar el dit a l’ull i, sense contemplacions, posar-los a parir, valent-nos de les seves pròpies lleis. Ara, això sí, sempre, malgrat tot, amb molt més respecte del que ells no ens han tingut mai.

Amb l’estratègia de la provocació,
maximitzar els greuges de la dominació espanyola

i exhibir la seva il·legitimitat a la consideració del món

Primera provocació. L’esmena de la Constitució

Sol·licitar la interpretació –i esmena, naturalment– de l’article 8 de la Constitució, que atorga a les Fuerzas Armadas la missió de defensar la integritat territorial d’Espanya:

“Precisament perquè el ratifiquin”

Provocació amb la sol·licitud del referèndum

Una altra possible provocació, la més trascendental, ha de ser la sol·licitud del referèndum amb aquesta subtil intenció:

“Precisament perquè el prohibeixin”

Amb la finalitat de poder recórrer a les instàncies internacionals s’haurà de complir –malgrat pesi– amb la legalitat espanyola i per tant, d’entrada, caldrà sol·licitar a Madrid la convocatòria de referèndum. I, atès que com més ingènua sembli la pregunta més profit se’n podrà treure, què us sembla aquesta:

M’agradaria poder donar la meva opinió sobre el meu país?

En ser la seva prohibició tant presumpta com segura, allò més transcendent no és pas la pregunta, ni el resultat, sinó la il·legitimitat de la prohibició. I si no fos prohibida: oli en un llum! Llavors ja podríem anar per la delimitació del territori, el cens, la participació, la majoria reforçada, o no, així com a preparar una altra pregunta de més transcendència.

El fet que siguin ells mateixos els que ratifiquin per escrit els perjudicis que ens infligeixen és la millor arma per posar en la màxima evidència la seva il·legitimitat. D’aquesta manera, les provocacions acuradament activades i els reiterats recursos al Tribunal Constitucional perquè refermin la desraó espanyola aniran perfilant el Memorial de greuges per poder encetar el novè front amb les màximes garanties d’èxit.

IX FRONT. L’ESTRATÈGIC INTERNACIONAL

Un cop superats els vuit primers fronts, haurà arribat el moment de recórrer als tribunals internacionals dels Drets Humans i a la UE, en sol·licitud d’empara perquè ens reconeguin els nostres drets i ens facin justícia.

Dossier a lliurar a les institucions internacionals

1. Acord del Parlament de sol·licitud d’arbitratge i empara.
2. Apologia dels orígens i dels drets històrics de Catalunya.
3. Demostració de la il·legitimitat de la Constitució.
4. Acords internacionals que emparen els drets de Catalunya.
5. Documents sobre el fracàs de les gestions amb Espanya.
6. Memorial de Greuges.

Resolts favorablement –com és d’esperar, per rigorosa lògica democràtica– els recursos internacionals a favor de la llibertat d’expressió i dels nostres drets, Catalunya quedarà legitimada per realitzar el referèndum d’autodeterminació i, d’acord amb el resultat, proclamar la seva sobirania. O, en el cas que a la primera no hi hagi la majoria necessària, deixar la porta oberta per tornar-ho a intentar posteriorment.

Riscs? Encara que el novè sigui de resolució internacional, tots els fronts són de gestió exclusivament catalana. O sigui que el Pla és cosa nostra i, com més entrebancs hi posi Espanya, més arguments a favor dels nostres drets tindrem. En aquestes condicions, gestionar Pla no sols no en presenta cap, de risc, sinó que brinda l’oportunitat de poder aconseguir l’objectiu d’una manera cívica, legal, planera i fins i tot festiva i exultant.

Amb aquest optimisme contingut però esperançat alhora, el Pla proposa institucionalitzar ja, ara, l’11 de setembre com a:

“Dia de la Independència”

I, arribat el moment, el podrem celebrar a plena satisfacció per sempre més com a ciutadans de l’Estat Català.

X FRONT. CREACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ

Tan cert com és que si anem pujant s’abaixa el cim, si l’anem esquarterant, la utopia deixarà de ser irrealitzable i el manuscrit del Pla, tot dissenyant les gestions bàsiques per a la creació de l’Estat català, proposa anar superant etapes amb tanta prudència com sigui necessària però amb tanta celeritat com desitgem els més inquiets. La gestió és ben simple. L’objectiu: difícil però posible.

Aquest és el compendi de
Pla independència

Possiblement l’únic segur i segurament l’únic possible

I ara, per aconseguir el tremp vital de la nostra nació, us vull abrivar l’orgull i l’anhel de llibertat amb l’arenga emesa el 1986

a “Catalunya Independent!”

Territori, llengua i dret; història, cultura, art;
himne i bandera; llegenda i mites d’arrels llunyanes;
consciència nacional; sentiment i orgull i ràbia
i gent amb ganes: nosaltres catalans!

Comentaris

+proves

carlesllado — Fri, 22 Jan 2010 11:20:32 +0000

independència/Diversos/Imatges/Caràtula web
copy2.jpg" alt="portada" width="1037" height="816" />

id="charles">

entre el text i la capçalera–>

Carles Lladó

Fragments de citacions del

manuscrit Pla independència

El primer negocio y el mayor
es allanar Catalunya.

A nadie se le obligó nunca

a hablar en castellano.

El verdadero peligro es

el hecho diferencial de Catalunya.

Los partidos se han apoderado

del Estado y el Estado se ha podrido.

Los catalanes son unos cretinos.

Que se metan
los cuartos…

Mai no hem votat a Madrid en contra

dels interessos de Catalunya.

L’anticatalanisme

és una malaltia d’Espanya

Amb Espanya no hi ha res a fer.

Tota política que no fem nosaltres

serà feta contra nosaltres…

i ens serà administrada per via rectal.

El independentismo sale del armario

y se multiplica.

El Sí estaria en condicions

de guanyar un referèndum.

Sortiran independentistes

de sota les pedres.

Si pensem que som molts,
serem més.

Sense idees compartides,
la nació llanguirà.

Definir una estratègia que ens porti

a tenir estat propi a la Unió Europea

el més aviat possible.

Els espanyols ens consideren un
problema: siguem-ho, siguem
el seu problema
i la nostra solució.

Creació del conflicte jurídic
permanent.

Una rebel·lió cívica, ferma, decidida

… contra el vell imperi amb crosses.

Aixecar-nos de la taula,

denunciar el tafur i estripar les cartes.

El que heu de fer, feu-ho ràpid.

Tenim raó,
contra bords i lladres,

el meu poble i jo.

Pla dedicat als catalans amb sentiments de catalanitat

i brindat als colectius que el vulguin liderar amb voluntat unitaria

class="inicial">D’ paràgraf–>entrada haig de confessar que des del moment en que vaig
tenir capacitat per adonar-me’n vaig veure que tota la vida
havia estat manipulat i perjudicat pels polítics. I aquesta
sensació em continua neguitejant ja que els
polítics actuals, a més de fer-me experimentar
un desagradable sentiment d’estafa, continuen amb
l’intent d’anihilar la identitat del meu
país. I ara, mireu si n’és de trist el
meu lament, que, havent sofert des de petit governs que
m’han perjudicat la vida i han estafat i vexat el meu
país, resulta que actualment els he de sofrir per duplicat
pel fet d’estar manat per dos governs que ens continuen
perjudicant alhora.

En aquesta tan lamentable
situació, allò que sembla més assenyat
és procurar desempallegar-nos primer dels
polítics que ens perjudiquen des de lluny, ja que sempre
serà millor que ens perjudiquin només des de
casa nostra que no pas des de casa nostra i de Madrid alhora. Temps ha
de venir, després, per obligar als de casa a que
canviïn de manera d’actuar i a fer-se
mereixedors de la nostra confiança.

segon paràgraf–>

A partir d’aquestes
reflexions i emparat amb més d’un centenar de
citacions de personatges que anhelen i cerquen allò mateix
que l’autor, Pla
independència –del que
aquí sols en queda exposat el seu compendi–
planteja l’estratègia per resoldre el nostre
contenciós amb l’Estat espanyol i, tot
desempallegant-nos d’ell, assolir un dels béns
naturals més preuat: la llibertat i, amb ella, la nostra
sobirania nacional.

POSSIBLES VIES PER ASSOLIR LA SOBIRANIA

Descartats
d’entrada els mètodes violents, així
com la possibilitat impossible d’un pacte bilateral a les
bones –a no ser, és clar, que fos plantejada i
acceptada una manumissió mitjançant
rescat– i analitzades les possibles variants d’un
pacte bilateral forçat o la riscosa declaració
unilateral –així com altres vies més
inversemblants, com la sedició patronal o
l’acompliment de la predicció Deulofeu sobre els
cicles dels imperis– class="inicial">Pla independència augura que
la sobirania nacional ha d’arribar mitjançant un
referèndum d’autodeterminació sota els
auspicis de la UE, conjuminat amb el cúmul
d’arguments que justifiquen els nostres drets nacionals
inalienables.

A partir d’aquesta
convicció, la societat sobiranista i els partits
polítics són exhortats a considerar les
possibilitats del Pla
independència, estructurat en els deu fronts
següents.

ELS DEU FRONTS ESTRATÈGICS DEL PLA

I. Persistència en
l’activisme de creació d’ambient

II. Exercici del sentiment de catalanitat

   III. Front unitari de la societat civil sobiranista

   IV. Exigència als partits nacionalistes catalans

    V. Campanya pedagògica de cara als no convençuts

VI. Compliment de la legalitat espanyola

VII. Internacionalització del cas nacional català

VIII. Provocacions per patentitzar i maximitzar els greuges

   IX. El front estratègic internacional

X. Creació de l’Estat català

Després de
considerar els antecedents nacionals i d’encoratjar el
vigorós activisme actual així com de reclamar
l’exercici del sentiment de catalanitat amb la finalitat de
recatalanitzar Catalunya; després de proposar una campanya
pedagògica sobre els indiferents o no
convençuts; després de considerar les
permanents manifestacions d’hostilitat espanyola, des de
aqui tengo el mosquetón para volver-lo a
utilizar del Fraga fins a totes els altres;
després d’alertar contra els perjudicis que ens
causa el domini de l’Estat espanyol i els factors de
desestabilització nacional que representen i, finalment,
després d’advocar per la necessitat imperiosa de
forjar el front unitari de la societat civil sobiranista
així com d’exigir-ho igualment als partits
catalans –amb l’advertència, si
calgués, d’un possible boicot a les eleccions
generals– Pla
independència passa a plantejar abreujadament
els quatre fronts determinants que poden fer realitat el nostre somni
de sobirania nacional.

VII FRONT. Internacionalització
del cas nacional català

centrat –>

Front de
persistència en les campanyes de divulgació de
l’estat anòmal de la
mil·lenària nació catalana i del
conflicte contenciós amb Espanya, per captar simpaties
internacionals arreu.

–Què us semblaria, per exemple, presentar els
dèficits fiscals dels Països Catalans com a
candidats a rècord mundial Guinness?

–I una campanya unitària de donació
de sang sota el lema “Ja no ve d’una
mica”?

–I si, un dia, el Cinca es despertés tenyit
d’un vermell ben ecològic, reivindicatiu i
català?

VIII FRONT. Provocacions per maximitzar els greuges

La millor
estratègia per posar en la màxima
evidència la desraó, la il·legitimitat
i la injustícia del domini espanyol és el de la
provocació. Provocar, per fer-los caure en el parany de la
seva malsana protèrvia. L’objectiu
bàsic d’aquest front queda resumit en la
següent estratègia:

Amb la tàctica de la provocació, maximitzar

els perjudicis de la dominació espanyola

i exhibir la seva il·legitimitat a la consideració del món

Primera
provocació. class="provocacio">Sol·licitud del
referèndum

La primera i més
contundent de les provocacions ha de ser la sol·licitud del
referèndum amb aquesta subtil intenció:

Sol·licitar el referèndum, “precisament perquè ens el prohibeixin”

Amb la finalitat de poder
recórrer a les instàncies internacionals
–d’entrada i malgrat pesi–
s’haurà de complir amb la legalitat espanyola i,
per tant, caldrà sol·licitar a Madrid la
convocatòria de referèndum per poder expressar
els nostres sentiments. I, com que de referèndum
n’hi haurà d’haver més
d’un i és ben clar que com més
ingènues semblin les preguntes més profit
se’n podrà treure, la primera podria
ser:

M’agradaria poder donar la meva
opinió sobre el meu país? id="tornada">

centrat–>

En ser ben cert que la
prohibició serà tant presumpta com segura,
allò més transcendent no és pas la
pregunta, ni la gestió, ni el resultat, sinó la
il·legitimitat de la prohibició. I si no fos
prohibida la consulta: oli en un llum! Llavors ja podríem
anar per la delimitació del territori, el cens, la
participació, la majoria reforçada, o no, etc.
així com a preparar una pregunta més compromesa
i efectiva. D’aquesta manera, la sol·licitud del
referèndum és ben simple i, en el cas que la
majoria del Parlament no ho veiés així i
s’hagués de presentar la sol·licitud
com a Iniciativa Legislativa Popular, podríem anar a
fotografiar als parlamentaris perquè quedessin doblement
retratats.

VIII
FRONT. 3. Possibilitats
d’èxit.

Retall del manuscrit Pla
independència sobre
les possibilitats del referèndum.

Per als que tinguin més
curiositat: enllaç.

Segona
provocació.
Esmena de la Constitució

Amb la prohibició
del referèndum com a punta de llança, la segona
de les provocacions per posar en evidencia la
il·legitimitat de les imposicions i prohibicions espanyoles
podria ser que interpretin –i esmenin, si cal–
l’article 8. 1. de la Constitució que atorga a
les Fuerzas Armadas la missió de
defensar la integritat territorial d’Espanya. O sigui:

      Sol·licitar
l’esmena de l’article 8   “precisament
perquè el ratifiquin”.

                I
implicar-hi al rei, com a cap de les Fuerzas
Armadas.

El fet que siguin ells
mateixos els que posin per escrit els perjudicis que ens causen es
converteix en una efectiva arma contra les seves imposicions
il·legítimes. Amb aquesta tàctica de
provocacions acuradament activades, junt amb els corresponents i
reiterats recursos al Tribunal Constitucional perquè les
ratifiquin, es podrà anar farcint el Memorial de greuges
per poder encetar el novè front amb les màximes
garanties.

IX FRONT. EL FRONT ESTRATÈGIC
INTERNACIONAL

Finalment, superats sense
dificultats insalvables els vuit fronts inicials, haurà
arribat el moment de recórrer als tribunals internacionals
dels Drets Humans i a la UE, en sol·licitud
d’empara perquè siguin reconeguts els nostres
drets i ens facin justícia.

Dossier a lliurar a les institucions
internacionals

1. Acord del Parlament de sol·licitud d’empara.

    2. Apologia dels orígens i
dels drets històrics de Catalunya.

    3. Demostració de la
il·legitimitat de la Constitució i de la seva
aprovació.

    4. Acords internacionals que emparen els drets de Catalunya.

    5. Documentació sobre les
gestions realitzades amb l’Estat espanyol.

    6. Memorial de Greuges.

    7. Sol·licitud d’arbitratge i empara.

Resolts favorablement els
recursos d’empara a favor de la llibertat
d’expressió dels catalans –com
és de pura lògica democràtica
esperar– Catalunya ha de quedar legitimada per realitzar el
referèndum d’autodeterminació i,
d’acord amb el resultat, proclamar la seva sobirania. O, en
el cas que d’entrada no hi hagués la majoria
necessària, s’haurà de deixar la porta
oberta i, tot continuant la lluita per convèncer als no
convençuts, tornar-ho a intentar posteriorment amb la
majoria necessària.

Riscs? Especial esment
convé parar en el fet que tots els fronts –encara
que el novè sigui de resolució
internacional– són de gestió
exclusivament catalana. O sigui que el Pla
és cosa nostra i internacional i, pel que fa a Espanya,
només hi podrà posar impediments i, com
més n’hi posi, més arguments favorables a la
recuperació dels nostres drets tindrem.

En aquestes condicions,
gestionar Pla
independència no sols no en presenta cap de
risc sinó que brinda l’oportunitat de poder
aconseguir l’objectiu de manera cívica, legal,
planera –ja que costa ben poc d’engegar- i fins i
tot festiva i exultant. Difícil però factible.

Amb aquest optimisme
contingut però esperançat, class="inicial">Pla independència proposa
institucionalitzar l’11 de setembre com a:

“Dia de la Independència”

I arribat el moment –no pas més
enllà del 2014– el podrem celebrar amb plena
satisfacció per sempre més com a ciutadans de
l’Estat Català.

X FRONT. CREACIÓ DE
L’ESTAT CATALÀ

blanc i centrat–>

Tan cert com és
que si anem pujant s’abaixa el cim, si l’anem
esquarterant, la utopia deixa de ser un ideal irrealitzable i ja podem
pensar que aviat serem a l’època
postutòpica. I el sol fet de plantejar-ne la possibilitat
ja fa avançar el front. Per aquestes raons i per tots els
arguments considerats, podem ja anar més lluny i
començar a dissenyar el programa de la
creació de l’Estat català ja que, amb
voluntat unitària, l’operació pot ser
engegada immediatament –demà mateix, per exemple-
per anar superant etapes, amb tanta prudència com
considerin necessària els més rigorosos
però, alhora, amb tanta celeritat com sigui possible i
desitgem els més inquiets. Llavors, al clam
“som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es
vol”, Europa haurà de voler i els espanyols
s’hauran de resignar.

GESTIONS BÀSIQUES PER A
L’ARRANJAMENT DE L’ESTAT CATALÀ

class="inicial">Proclamació
parlamentària de la secessió de Catalunya
respecte a l’Estat espanyol i institució de la
sobirania nacional de l’Estat català.

Immediata convocatòria d’eleccions.

class="inicial">Redacció de la
Constitució, o els Furs, amb les lleis fonamentals de
l’Estat per establir i garantir els drets i els deures
fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya i determinar i regular
el sistema de poders i la forma de govern.

class="inicial">Consideració       de
l’establiment de la relació política de
l’Estat català amb l’Estat
espanyol, amb un conveni de veïnatge amistós com a
clau dels vincles de       relació permanent en el futur.

class="inicial">Reivindicació del
deute històric espanyol i restitució i prorrateig
de béns, amb auditories internacionals per a la seva
valoració i execució.

class="inicial">Sol·licitud
d’ingrés a la Unió Europea i a les
Nacions Unides, així com al Fons       Monetari
Internacional, a la Organització Mundial del
Comerç, al Banc       Mundial, a les federacions esportives
internacionals i al Comitè       Internacional
Olímpic.

I finalment, junt
amb altres gestions obligades però sense entretenir-se
pas gaire, caldrà requerir l’assessorament
d’experts en afers exteriors i en calçada
directa començar a crear ambaixades arreu del
món.

Aquest és el compendi de
Pla independència

    de Carles Lladó

/>

    Possiblement
l’únic segur i segurament
l’únic possible

I ara, catalans!, per acabar
amb aquesta versió abreujada de class="inicial">Pla independènciai
aconseguir el tremp vital que necessita la nostra nació, us
vull abrivar l’anhel de llibertat amb l’arenga
emesa a “Catalunya Independent!”, quan el 1986 ja
clamava per l’autodeterminació i la llibertat del
nostre país:

Territori, llengua i dret; història, cultura, art;

himne i bandera; llegenda i mites d’arrels llunyanes;

consciència nacional; sentiment i orgull i ràbia

i gent amb ganes: nosaltres catalans!

Comentaris

En contra? Si el comentari no està ben argumentat
més raó afegirà al Pla.

Si esteu a favor, envieu l’enllaç a com més millor.

prova

carlesllado — Fri, 22 Jan 2010 11:12:53 +0000

body>

Carles Lladó

Fragments de citacions del

manuscrit Pla independència

El primer negocio y el mayor
es allanar Catalunya.

A nadie se le obligó nunca

a hablar en castellano.

El verdadero peligro es

el hecho diferencial de Catalunya.

Los partidos se han apoderado

del Estado y el Estado se ha podrido.

Los catalanes son unos cretinos.

Que se metan
los cuartos…

Mai no hem votat a Madrid en contra

dels interessos de Catalunya.

L’anticatalanisme

és una malaltia d’Espanya

Amb Espanya no hi ha res a fer.

Tota política que no fem nosaltres

serà feta contra nosaltres…

i ens serà administrada per via rectal.

El independentismo sale del armario

y se multiplica.

El Sí estaria en condicions

de guanyar un referèndum.

Sortiran independentistes

de sota les pedres.

Si pensem que som molts,
serem més.

Sense idees compartides,
la nació llanguirà.

Definir una estratègia que ens porti

a tenir estat propi a la Unió Europea

el més aviat possible.

Els espanyols ens consideren un
problema: siguem-ho, siguem
el seu problema
i la nostra solució.

Creació del conflicte jurídic
permanent.

Una rebel·lió cívica, ferma, decidida

… contra el vell imperi amb crosses.

Aixecar-nos de la taula,

denunciar el tafur i estripar les cartes.

El que heu de fer, feu-ho ràpid.

Tenim raó,
contra bords i lladres,

el meu poble i jo.

Pla dedicat als catalans amb sentiments de catalanitat

i brindat als colectius que el vulguin liderar amb voluntat unitaria

D’entrada haig de confessar que des del moment en que vaig tenir capacitat per adonar-me’n vaig veure que tota la vida havia estat manipulat i perjudicat pels polítics. I aquesta sensació em continua neguitejant ja que els polítics actuals, a més de fer-me experimentar un desagradable sentiment d’estafa, continuen amb l’intent d’anihilar la identitat del meu país. I ara, mireu si n’és de trist el meu lament, que, havent sofert des de petit governs que m’han perjudicat la vida i han estafat i vexat el meu país, resulta que actualment els he de sofrir per duplicat pel fet d’estar manat per dos governs que ens continuen perjudicant alhora.

En aquesta tan lamentable situació, allò que sembla més assenyat és procurar desempallegar-nos primer dels polítics que ens perjudiquen des de lluny, ja que sempre serà millor que ens perjudiquin només des de casa nostra que no pas des de casa nostra i de Madrid alhora. Temps ha de venir, després, per obligar als de casa a que canviïn de manera d’actuar i a fer-se mereixedors de la nostra confiança.

A partir d’aquestes reflexions i emparat amb més d’un centenar de citacions de personatges que anhelen i cerquen allò mateix que l’autor, Pla independència –del que aquí sols en queda exposat el seu compendi– planteja l’estratègia per resoldre el nostre contenciós amb l’Estat espanyol i, tot desempallegant-nos d’ell, assolir un dels béns naturals més preuat: la llibertat i, amb ella, la nostra sobirania nacional.

POSSIBLES VIES PER ASSOLIR LA SOBIRANIA

Descartats d’entrada els mètodes violents, així com la possibilitat impossible d’un pacte bilateral a les bones –a no ser, és clar, que fos plantejada i acceptada una manumissió mitjançant rescat– i analitzades les possibles variants d’un pacte bilateral forçat o la riscosa declaració unilateral –així com altres vies més inversemblants, com la sedició patronal o l’acompliment de la predicció Deulofeu sobre els cicles dels imperis– Pla independència augura que la sobirania nacional ha d’arribar mitjançant un referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de la UE, conjuminat amb el cúmul d’arguments que justifiquen els nostres drets nacionals inalienables.

A partir d’aquesta convicció, la societat sobiranista i els partits polítics són exhortats a considerar les possibilitats del Pla independència, estructurat en els deu fronts següents.

ELS DEU FRONTS ESTRATÈGICS DEL PLA

I. Persistència en l’activisme de creació d’ambient

II. Exercici del sentiment de catalanitat

   III. Front unitari de la societat civil sobiranista

   IV. Exigència als partits nacionalistes catalans

    V. Campanya pedagògica de cara als no convençuts

VI. Compliment de la legalitat espanyola

VII. Internacionalització del cas nacional català

VIII. Provocacions per patentitzar i maximitzar els greuges

   IX. El front estratègic internacional

X. Creació de l’Estat català

Després de considerar els antecedents nacionals i d’encoratjar el vigorós activisme actual així com de reclamar l’exercici del sentiment de catalanitat amb la finalitat de recatalanitzar Catalunya; després de proposar una campanya pedagògica sobre els indiferents o no convençuts; després de considerar les permanents manifestacions d’hostilitat espanyola, des de aqui tengo el mosquetón para volver-lo a utilizar del Fraga fins a totes els altres; després d’alertar contra els perjudicis que ens causa el domini de l’Estat espanyol i els factors de desestabilització nacional que representen i, finalment, després d’advocar per la necessitat imperiosa de forjar el front unitari de la societat civil sobiranista així com d’exigir-ho igualment als partits catalans –amb l’advertència, si calgués, d’un possible boicot a les eleccions generals– Pla independència passa a plantejar abreujadament els quatre fronts determinants que poden fer realitat el nostre somni de sobirania nacional.

VII FRONT. Internacionalització del cas nacional català

Front de persistència en les campanyes de divulgació de l’estat anòmal de la mil·lenària nació catalana i del conflicte contenciós amb Espanya, per captar simpaties internacionals arreu.

–Què us semblaria, per exemple, presentar els dèficits fiscals dels Països Catalans com a candidats a rècord mundial Guinness?

–I una campanya unitària de donació de sang sota el lema “Ja no ve d’una mica”?

–I si, un dia, el Cinca es despertés tenyit d’un vermell ben ecològic, reivindicatiu i català?

VIII FRONT. Provocacions per maximitzar els greuges

La millor estratègia per posar en la màxima evidència la desraó, la il·legitimitat i la injustícia del domini espanyol és el de la provocació. Provocar, per fer-los caure en el parany de la seva malsana protèrvia. L’objectiu bàsic d’aquest front queda resumit en la següent estratègia:

Amb la tàctica de la provocació, maximitzar

els perjudicis de la dominació espanyola

i exhibir la seva il·legitimitat a la consideració del món

Primera provocació. Sol·licitud del referèndum

La primera i més contundent de les provocacions ha de ser la sol·licitud del referèndum amb aquesta subtil intenció:

Sol·licitar el referèndum, “precisament perquè ens el prohibeixin”

Amb la finalitat de poder recórrer a les instàncies internacionals –d’entrada i malgrat pesi– s’haurà de complir amb la legalitat espanyola i, per tant, caldrà sol·licitar a Madrid la convocatòria de referèndum per poder expressar els nostres sentiments. I, com que de referèndum n’hi haurà d’haver més d’un i és ben clar que com més ingènues semblin les preguntes més profit se’n podrà treure, la primera podria ser:

M’agradaria poder donar la meva opinió sobre el meu país?

En ser ben cert que la prohibició serà tant presumpta com segura, allò més transcendent no és pas la pregunta, ni la gestió, ni el resultat, sinó la il·legitimitat de la prohibició. I si no fos prohibida la consulta: oli en un llum! Llavors ja podríem anar per la delimitació del territori, el cens, la participació, la majoria reforçada, o no, etc. així com a preparar una pregunta més compromesa i efectiva. D’aquesta manera, la sol·licitud del referèndum és ben simple i, en el cas que la majoria del Parlament no ho veiés així i s’hagués de presentar la sol·licitud com a Iniciativa Legislativa Popular, podríem anar a fotografiar als parlamentaris perquè quedessin doblement retratats.

VIII FRONT. 3. Possibilitats d’èxit.

Retall del manuscrit Pla independència sobre les possibilitats del referèndum.

Per als que tinguin més curiositat: enllaç.

Segona provocació. Esmena de la Constitució

Amb la prohibició del referèndum com a punta de llança, la segona de les provocacions per posar en evidencia la il·legitimitat de les imposicions i prohibicions espanyoles podria ser que interpretin –i esmenin, si cal– l’article 8. 1. de la Constitució que atorga a les Fuerzas Armadas la missió de defensar la integritat territorial d’Espanya. O sigui:

Sol·licitar l’esmena de l’article 8 “precisament perquè el ratifiquin”.

I implicar-hi al rei, com a cap de les Fuerzas Armadas.

El fet que siguin ells mateixos els que posin per escrit els perjudicis que ens causen es converteix en una efectiva arma contra les seves imposicions il·legítimes. Amb aquesta tàctica de provocacions acuradament activades, junt amb els corresponents i reiterats recursos al Tribunal Constitucional perquè les ratifiquin, es podrà anar farcint el Memorial de greuges per poder encetar el novè front amb les màximes garanties.

IX FRONT. EL FRONT ESTRATÈGIC INTERNACIONAL

Finalment, superats sense dificultats insalvables els vuit fronts inicials, haurà arribat el moment de recórrer als tribunals internacionals dels Drets Humans i a la UE, en sol·licitud d’empara perquè siguin reconeguts els nostres drets i ens facin justícia.

Dossier a lliurar a les institucions internacionals

1. Acord del Parlament de sol·licitud d’empara.

    2. Apologia dels orígens i dels drets històrics de Catalunya.

    3. Demostració de la il·legitimitat de la Constitució i de la seva aprovació.

    4. Acords internacionals que emparen els drets de Catalunya.

    5. Documentació sobre les gestions realitzades amb l’Estat espanyol.

    6. Memorial de Greuges.

    7. Sol·licitud d’arbitratge i empara.

Resolts favorablement els recursos d’empara a favor de la llibertat d’expressió dels catalans –com és de pura lògica democràtica esperar– Catalunya ha de quedar legitimada per realitzar el referèndum d’autodeterminació i, d’acord amb el resultat, proclamar la seva sobirania. O, en el cas que d’entrada no hi hagués la majoria necessària, s’haurà de deixar la porta oberta i, tot continuant la lluita per convèncer als no convençuts, tornar-ho a intentar posteriorment amb la majoria necessària.

Riscs? Especial esment convé parar en el fet que tots els fronts –encara que el novè sigui de resolució internacional– són de gestió exclusivament catalana. O sigui que el Pla és cosa nostra i internacional i, pel que fa a Espanya, només hi podrà posar impediments i, com més n’hi posi, més arguments favorables a la recuperació dels nostres drets tindrem.

En aquestes condicions, gestionar Pla independència no sols no en presenta cap de risc sinó que brinda l’oportunitat de poder aconseguir l’objectiu de manera cívica, legal, planera –ja que costa ben poc d’engegar- i fins i tot festiva i exultant. Difícil però factible.

Amb aquest optimisme contingut però esperançat, Pla independència proposa institucionalitzar l’11 de setembre com a:

“Dia de la Independència”

I arribat el moment –no pas més enllà del 2014– el podrem celebrar amb plena satisfacció per sempre més com a ciutadans de l’Estat Català.

X FRONT. CREACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ

Tan cert com és que si anem pujant s’abaixa el cim, si l’anem esquarterant, la utopia deixa de ser un ideal irrealitzable i ja podem pensar que aviat serem a l’època postutòpica. I el sol fet de plantejar-ne la possibilitat ja fa avançar el front. Per aquestes raons i per tots els arguments considerats, podem ja anar més lluny i començar a dissenyar el programa de la creació de l’Estat català ja que, amb voluntat unitària, l’operació pot ser engegada immediatament –demà mateix, per exemple- per anar superant etapes, amb tanta prudència com considerin necessària els més rigorosos però, alhora, amb tanta celeritat com sigui possible i desitgem els més inquiets. Llavors, al clam “som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”, Europa haurà de voler i els espanyols s’hauran de resignar.

GESTIONS BÀSIQUES PER A L’ARRANJAMENT DE L’ESTAT CATALÀ

Proclamació parlamentària de la secessió de Catalunya respecte a l’Estat espanyol i institució de la sobirania nacional de l’Estat català.

Immediata convocatòria d’eleccions.

Redacció de la Constitució, o els Furs, amb les lleis fonamentals de l’Estat per establir i garantir els drets i els deures fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya i determinar i regular el sistema de poders i la forma de govern.

Consideració de l’establiment de la relació política de l’Estat català amb l’Estat espanyol, amb un conveni de veïnatge amistós com a clau dels vincles de relació permanent en el futur.

Reivindicació del deute històric espanyol i restitució i prorrateig de béns, amb auditories internacionals per a la seva valoració i execució.

Sol·licitud d’ingrés a la Unió Europea i a les Nacions Unides, així com al Fons Monetari Internacional, a la Organització Mundial del Comerç, al Banc Mundial, a les federacions esportives internacionals i al Comitè Internacional Olímpic.

I finalment, junt amb altres gestions obligades però sense entretenir-se pas gaire, caldrà requerir l’assessorament d’experts en afers exteriors i en calçada directa començar a crear ambaixades arreu del món.

Aquest és el compendi de
Pla independència

    de Carles Lladó


    Possiblement l’únic segur i segurament l’únic possible

I ara, catalans!, per acabar amb aquesta versió abreujada de Pla independènciai aconseguir el tremp vital que necessita la nostra nació, us vull abrivar l’anhel de llibertat amb l’arenga emesa a “Catalunya Independent!”, quan el 1986 ja clamava per l’autodeterminació i la llibertat del nostre país:

Territori, llengua i dret; història, cultura, art;

himne i bandera; llegenda i mites d’arrels llunyanes;

consciència nacional; sentiment i orgull i ràbia

i gent amb ganes: nosaltres catalans!

Comentaris

En contra? Si el comentari no està ben argumentat més raó afegirà al Pla.

Si esteu a favor, envieu l’enllaç a com més millor.

p

carlesllado — Fri, 22 Jan 2010 11:07:37 +0000

body >

VIII. 3. Possibilitats d’èxit del referèndum

Fragment del manuscrit Pla independència

Abans d’enfrontar la presentació d’al·legats a les institucions i tribunals internacionals, convè considerar les possibilitats d’èxit del referèndum d’autodeterminació. Després de les notables campanyes de la Plataforma pel Dret a Decidir; de l’èxit dels 10.000 a Brussel·les i sobre tot després de les iniciatives de consultes a nivell municipal, a partir del perfecte plantejament i l’èxit de la d’Arenys de Munt, i la popularitat de les liderades pel col·lectiu decidim.cat, i les iniciatives comarcals, com la d’Osona –així com totes les altres que vindran– les possibilitats d’èxit del referèndum poden ser considerades notables i suficients. I si los resultados no son extrapolables al conjunto de Catalunya, tal com proclama el Montilla i els espanyolistes, perquè els fa tanta por deixar-ho comprovar?

La veritat és que Catalunya es mou i, el 2009, els catalansvam tornar a fer història, tot guanyant llibertat. I per què vam guanyar llibertat? Doncs simplement perquè ens la vam prendre.

Convé destacar a més que, sense haver estat engegada a fons la campanya específica de sensibilització dels convocats a la consulta, és bo recordar que les estadístiques del 2008 ja confirmaven que més de dos terços dels ciutadans de Catalunya consideraven insuficient el nostre nivell d’autogovern. Tant per l’estudi “Llengua i identitat a Catalunya 2008” realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya, UOC, com pel sondeig de l’Institut Noxa, encarregat per La Vanguardia, així com per altres enquestes de font prou fiable, semblava ser que, si bé la majoria independentista encara no estava del tot assegurada, amb la persistència en la creació d’ambient i l’apologia dels avantatges de la sobirania, cada vegada ho hauria d’anar estant més ja que cada dia va augmentant la quantitat dels catalans perplexos i emprenyats. L’estudi de la UOC, després d’afirmar que el 59% dels catalans aniria a votar el referèndum, deia també que el 36,5% votarien a favor de l’autodeterminació i ressaltava a més que el nombre dels que votarien en contra cada vegada s’anava reduint. Miquel Estrubell, responsable de l’estudi junt amb Isidor Martí, manifestava que el resultat el feia ser optimista i que “si pensem que som molts, serem més”. Mentrestant, per la seva banda, l’investigador Marc Belzunces, del Consell Superior d’Investigacions Científiques, CSIC, després d’un ponderat anàlisi de les enquestes d’organismes oficials fetes els últims anys –amb consideració del sostre participatiu, opcions de vot, llengua, edat, lloc de naixement, nivell professional dels enquestats, vot a les eleccions catalanes, etc.– arribava a la conclusió que “el Sí estaria en condicions de guanyar un referèndum.” Ferran Mascarell per la seva part escribia que hoy la mayoria de los catalanes no son todavia independentistas pero pueden llegar a serlo relativamente pronto. Los demócratas tendran que aceptarlo. Son tiempos nuevos. Los ciudadanos seran más exigentes. I per acabar de rematar el tema, Víctor Alexandre afirma que “quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres.”
Tant va sent així que, poc després, al desembre del 2009, una altra macroenquesta de la UOC ja elevava els catalans partidaris del sí a més dels 50% i a més del 75% dels provables votants, assolint els contraris a la sobirania un minso 17,8%, amb un possible error màxim del 2%. L’augment progressiu dels partidaris de la sobirania va sent un fet i “això no té aturador” afirma el filòsof Josep M. Terricabres.

Per altra banda, com pot influir la sentencia del tan autodesprestigiat Tribunal Constitucional? Per a mi i per a molts, que sentenciï allò què li doni la gana, tan se’m en dona però, de fet, com més el potinegi, l’Estatut, i més contrari sigui als nostres drets, més raons ens donarà per poder aconseguir la sobirania. Jordi Barbeta va exposar el cas amb aquestes paraules: "si un tribunal español intenta rectificar la voluntad de los catalanes, el clamor por un referéndum con todas las de la ley será imparable".

Tornem a considerar l’opinió de Ferran Mascarell quan afirma que “és un fet: l’ideal d’una Catalunya independent està ampliant la seva presència en les cosmovisions de futur de la societat catalana”. I Agustí Colomines diu que “la il·lusió de l’Estat propi s’ha disparat entre aquells que en el passat més recent havien estat els avaladors de la negociació i el pacte”. Per la seva banda Salvador Cardús afirmava que el independentismo sale del armario y se multiplica. [...] Està reapareciendo el independentismo histórico con una profunda convicción sobre los derechos inalineables del país. Les estoy hablando de una realidad en movimiento que se dirige al futuro i deia també que “l’emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes.[...] el nou, l’extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional.” I Vicent Sanchis reflexionava sobre el trajecte a iniciar afirmant que cal “començar a traçar els camins alternatius [...] per a una Catalunya que viu entre convulsions econòmiques, polítiques, socials que exigeixen respostes.”

Donat que les estadístiques ja són força favorables a la resposta positiva del referèndum i sempre amb la consigna “si pensem que som molts, serem més” –junt amb allò de sempre: “com més serem més riurem”– és ben raonable creure que el desig de sobirania anirà creant encara més prosèlits cada dia que passi. En aquest sentit hem d’agrair la inestimable cooperació tant del Govern de Madrid com la del Tribunal Constitucional fomentant l’independentisme amb les seves decisions contra les consultes populars i l’Estatut.

Cal tenir present també que tots els casos de circumstàncies i tracte similars com les que es donen al nostre país poden tardar més o menys però tots acostumen a acabar igual ja que, a ple segle XXI i especialment a Europa, per molta força que faci el poder dominant, les posicions absolutistes dels nostàlgics de l’autarquia no poden sobreviure. Tot i això, malgrat la motivació i l’optimisme que existeix entre una bona part dels catalans sobre l’èxit de la consulta, convé reiterar que, en aquests moments, són molt més transcendents les possibilitats d’obtenir, o no, l’autorització per convocar el referèndum que avaluar les possibilitats del seu futur èxit ja que per sol·licitar la pertinent autorització de la convocatòria no és necessari tenir el sí assegurat. En primer lloc perquè serà un procés més llarg del que ens agradaria però sobretot perquè, en estar ja d’entrada presumptament prohibit el referèndum, el seu possible resultat no ha d’influir pas en l’engegada de l’operació. I, a més, en el cas que encara no existís la majoria necessària, ja hi haurà temps d’assolir-la, malgrat que no sabrem de debò si existeix fins que no votem Però, a més a més, tal com hem exposat al tractar la majoria parlamentària, hem de ser ben conscients que per estar disposats a què sigui convocat el referèndum no cal estar a favor del sí ni del no, ni tan sols convençuts del resultat, sinó que cal estar simplement a favor de poder exercir un dret ciutadà tan elemental com poder donar opinió, o sigui estar a favor de la democràcia i la llibertat. Corol·lari:

Afermant-se cada cop més les possibilitats d’èxit de l’autodeterminació, el
Pla independència pot ser gestionat en menys de quatre anys:
2010… 2014. Visca!

Enhorabona!

carlesllado — Thu, 21 Jan 2010 18:24:44 +0000

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!